10. Res no serà igual?

L’actuació del govern espanyol davant la pandèmia, exemplificada en les rodes de premsa militaritzades, fa preveure que intentarà tornar a la “normalitat” en fals. Ho hem de permetre?

Un dels mantres que circula des de fa uns dies en aquests temps de pandèmia i confinament que estem patint diu que “res no serà igual quan tot això hagi passat”. N’estem segurs?

Cada migdia una imatge fantasmagòrica recorre les pantalles estatals. Hi apareixen unes persones uniformades que, més enllà de parlar com si hagués esclatat una guerra, aprofiten que tenen un micròfon davant dels nassos (sense protecció) per explicar-nos que aquest “virus querido” no serà etern, perquè “no hay mal que cien años dure”, i que malgrat que “no hay novedad en el frente”, la Guàrdia Civil protagonitza grans gestes com la detenció d’un lladregot que havia robat unes taronges i que, després de les diligències oportunes, les van poder retornar feliçment als seus propietaris legítims.

Dimarts passat, el periodista i professor de comunicació política Toni Aira explicava a la ràdio que, amb els seus alumnes universitaris, estan fent un seguiment de la manera com cada país informa la població de l’evolució de l’epidèmia. No va explicar-ne els resultats perquè la cosa no ha acabat, com és evident. Ara bé, sí que va dir que l’Estat espanyol és pràcticament un cas únic a nivell mundial on militars i policies apareixen dia sí dia també a les rodes de premsa governamentals.

I atenció a aquesta altra cita: Luis de Guindos, que va ser ministre d’Economia al govern de Mariano Rajoy i que en l’actualitat és vicepresident del Banc Central Europeu, manifestava en un diari que “la situació de l’economia espanyola és la més greu d’ençà la Guerra Civil [del 1936]”. L’afirmació és molt contundent. En la mateixa línia, l’endemà el Fons Monetari Internacional advertia que “Espanya viurà la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys”.

Però, se’n parla d’això a les rodes de premsa espanyoles? No. Suposo que algú a Twitter ja estarà fent un recull de les declaracions d’aquesta gent que deu haver guanyat totes aquelles medalles que llueix a “batallas que no puedes encontrar en los mapas”, com cantava Kortatu. Mentrestant, comencen a sortir informes internacionals d’institucions solvents amb panoràmiques comparades de la manera com cada país està aplicant polítiques públiques pròpies davant l’epidèmia, i dels resultants que n’estan obtenint. Només cal fer-hi un cop d’ull per comprovar que l’Estat espanyol no destaca precisament per presentar una gestió gaire brillant ni uns resultats exitosos.

En canvi, com deia, i més enllà de les anècdotes esperpèntiques que comentava, el “govern [espanyol] més progressista de la història” ha decidit centrar la seva acció i el seu missatge en el patriotisme barat i no en la ciència i l’emergència social (Pedro Sánchez: “La victoria contra el COVID-19 solo se conseguirá con la unidad”). Si actua així davant la pitjor crisi global des de fa dècades, què no farà davant d’altres situacions que consideri menors?

Tot plegat em porta a pensar que, quan tot això hagi passat, algunes coses seran igual (o pitjor) que ara. Si no som nosaltres qui les fem canviar.

Xavier Altadill