skip to Main Content

16. Depressió

Aquesta pandèmia tindrà unes seqüeles invisibles però ara ja ben previsibles: fins a quin punt afectarà la salut mental de la població?

 

La Diada de Sant Jordi d’enguany ha posat, probablement, a prova la resiliència de molts de nosaltres.

Per a molts, aquest Sant Jordi haurà estat el primer sense llibre i sense rosa d’ençà que vam començar a celebrar-ho amb plena consciència. Perquè els llibres i les roses ja es regalen sense que calgui estar enamorat. De vegades, fins i tot, sense que calgui tenir amics especials, caps d’oficina enrotllats, botiguers empàtics… Amb una passejada calma i curiosa pel seguit de paradetes que omplen els nostres carrers, n’hi ha prou perquè hom torni a casa amb un llibre i una rosa que algú li haurà regalat.

I, a banda d’això, per més que la vessant comercial d’aquesta diada s’entossudeixi a vendre-la com el veritable Dia dels enamorats a Catalunya, tot i que molt adientment, no cal que tinguem el cor ocupat, la ment dispersa i l’estómac ple de papallones per gaudir de l’esclat d’emocions que ens regala aquesta data.

Aquest any no. Aquest any molts ens hem quedat mirant per la finestra amb una impotència indescriptible, el front recolzat al vidre i el baf de l’alè envaint la transparència del cristall i ennuvolant l’esperit de goig.

S’amuntega una barreja de sentiments que poden anar des de la més pura (i esperem que sana) enveja pels que sí que ho han pogut celebrar en la intimitat de les seves llars confinades, fins a la desesperació més invalidant. La sensació de profunda tristor és immediata. I la incapacitat de resoldre-ho, desesperant.

Tot plegat, molt semblant als símptomes clàssics d’una depressió en tota regla.

Tristor elevada a la n potència

La quarantena per la covid-19 fa honor aquests dies a la seva etimologia. Quaranta dies de reclusió forçada acumulant vivències, si se’n pot dir així, i sensacions de què no podem escapar. Per a alguns, quaranta diades de Sant Jordi consecutives, amb totes aquestes impotències i tristors angoixants que no es sumen una darrera l’altra, sinó que es multipliquen. Perquè la continuïtat no afegeix angoixa linealment, ho fa verticalment. La maximitza.

Els experts en psiquiatria ens diuen que més del 20 % de la població catalana patirà seqüeles psicològiques arran del confinament. I hi haurem d’afegir l’agreujament de patologies depressives prèvies al confinament provocades per altres causes. A més, aquestes seqüeles no es redueixen a la població confinada. Hem de sumar-hi les del personal sanitari i serveis essencials, que es manifesten d’una manera especialment impactant, i les dels malalts que aconsegueixen sortir de la zona de risc i es veuen obligats a reprendre la “normalitat” més anormal imaginable.


Se n’hi pot dir “trauma”?

Més enllà de la incertesa sobre el nostre futur a mitjà i llarg termini, més enllà d’haver d’afrontar una més que probable nova precarietat laboral, o pitjor encara la pèrdua de feina, la marxa contra natura d’éssers estimats i la impossibilitat de fer-ne el dol amb una mínima garantia de capacitat curativa, famílies físicament dividides perquè l’atzar va fer que el confinament els enxampés a distàncies insalvables, hem d’afrontar a diari la ferida sobtada que se’ns obre pel trencament inesperat de les nostres vides, la gestió que en fem tot i que no tenim referències prèvies per entendre’l i gestionar-lo.

Sí, molts estem vivint un trauma, amb tots els matisos que recull el concepte, i amb totes les conseqüències que comporta. I no hem de tenir por de reconèixer-ho. No hem de caure en el parany d’infravalorar-ho. Entre d’altres coses, perquè el trauma pot portar-nos a la depressió.

Depressió: prejudicis i rebuig social

La paraula “depressió” és un d’aquells mots que ha perdut part de la seva càrrega semàntica. El seu ús s’ha banalitzat fins a punts insuportables —especialment per a qui la pateix— i en conseqüència, també els símptomes, el diagnòstic i el tractament.

El primer signe d’alerta és la tristor. Una tristor aparentment incomprensible. La tristor en si mateixa no deixa de ser una emoció que tots sentim en algun moment de la nostra vida, però quan aquesta tristor deixa de ser efímera o reactiva, quan perdura en el temps i, sovint, se li afegeixen altres components com ansietat, angoixa, abúlia i malestar general, aleshores ja parlem de depressió. D’una depressió en tota regla.

I sí, la depressió és una malaltia. A més, és una malaltia mental. No tinguem por de dir-ho amb el nom que pertoca. És precisament el matís “mental” el que ens col·loca en el prejudici. Ens remet inconscientment a bogeria, a manicomi, a conductes asocials, a rauxes agressives, a inestabilitat, a discapacitat… Les conseqüències que el prejudici aporta, amb aquests adjectius, son catastròfiques per al pacient, que de sobte es converteix en un ésser inútil i indigne de confiança, estigmatitzat com a tal de per vida, un pacient que viu la malaltia pròpia empebrada amb el condiment que la societat hi afegeix.

La regla d’or

Es diu que la regla d’or per a un pacient amb depressió és reconèixer que la pateix. És condició indispensable per poder començar a treballar-hi per superar-la. Però els prejudicis esmentats abans sovint ho impedeixen, perquè el mateix pacient depressiu acaba adoptant inconscientment el prejudici que li han encolomat.

Aquesta realitat em porta a fer-me un munt de preguntes sobre la percepció que ara podem tenir d’aquesta malaltia, donades les circumstàncies actuals. Probablement, molts dels que fins ara havien adoptat actituds d’incredulitat envers la depressió, la patiran a la seva carn. Serem capaços, com a comunitat, com a societat solidària que hem demostrat ser, d’abandonar els prejudicis i admetre la versemblança dels trastorns psicològics que, a ben segur, patirem tots en gran manera?  I em pregunto també: estan preparades, les nostres institucions, a fer front al rosari de depressions que ens ve al damunt? Tindran capacitat per detectar-les? Són conscients dels recursos que es necessitaran per diagnosticar-les i tractar-les adequadament?

Aquesta seria, per a mi, la veritable regla d’or per garantir una higiene sanitària completa de la població catalana: preveure l’escenari psicològic que es desplegarà a curt termini, estudiar-ne les necessitats i no escatimar recursos per fer-hi front. Perquè una bona salut mental és ingredient fonamental per aixecar, de nou, el país.

 

Araceli Arola

Back To Top