Skip to content

20. Covid-19, salut, clima i energia

La millor resposta a la pandèmia és enfortir el sistema immunològic. I això passa per adoptar mesures de salut, sí, però també i sobretot ambientals.

 

La pandèmia de la covid-19 ha causat, arreu, una gran crisi de salut pública i s’hi ha actuat com si es tractés d’una emergència (que ho és!).

El que més estranya, i jo ho trobo a faltar, és que davant la pandèmia no s’hagi informat la societat de qüestions elementals, tan importants o més que les que s’han pres i informat a bastament.

Sembla que s’ignora que hi ha deu vegades més virus al voltant nostre que no pas bacteris. Així doncs, un enfocament centrat a protegir-nos contra virus, construint unitats de cures intensives, mantenint les existències suficients de tots els equips rellevants per a una pandèmia, és impossible per fer minvar l’exposició continua que tenim a milers de virus diferents que poden viatjar i viatjaran pel món i causaran infeccions. Necessitem un enfocament integral i un conjunt de solucions més enllà de la recerca d’una vacuna.

Si bé es pot limitar la propagació i el risc d’infecció a través de mesures draconianes de confinament amb la qual cosa s’atura l’economia juntament amb la infecció, la clau per a la supervivència i per tirar endavant la vida en presència de potencials virus mortals, que han existit des dels principis dels temps, és enfortir el sistema immunològic de les persones. I, avui, aquesta mancança és incomprensible i inacceptable.

Enfortir el sistema immunològic comença per fer exercici cada dia, descarregant-se d’estrès mental, emocional i ambiental, que va de la mà d’uns quants passos pragmàtics coneguts des de fa molt temps, com ara relaxació, meditació, ioga, passejades pels boscos, etc.

I això també passa per la lluita per aire net i aigua neta, per rebutjar antibiòtics i transgènics en el menjar, per menjar aliments reals que siguin realment nutritius, rebutjar el menjar escombraria que fa emmalaltir, etc. Garantir que el cos tingui el que necessita per nodrir la seva capacitat de resposta a inevitables malalties virals, bacterianes i fúngiques.

Fer exercici és un dels pilars per fer una vida sana. L’exercici millora la salut cardiovascular, baixa la pressió arterial, ajuda a controlar el pes corporal i protegeix contra diverses malalties. Igual que una dieta saludable, l’exercici pot contribuir a fer una bona salut, un sistema immunitari saludable. Una tal estimulació de la circulació de la sang permet que les cèl·lules i les substàncies del sistema immunològic es moguin pel cos més lliurement fent la seva feina de manera més eficient. Una fórmula senzilla derivada del sentit comú.

També hem de tornar a connectar-nos amb la Natura, educant-nos en el coneixement i el respecte de les plantes i els animals que tenim a l’entorn d’on vivim.

La nostra exposició al Sol és clau. El nostre estil de vida sedentari ens priva del contacte amb el Sol. Mentre la gent vivia i treballava a l’aire lliure, tothom tenia una dosi de sol abundant (i, a voltes, excessiva). Avui, nosaltres dramàticament fem molt curt. Aquesta idea que ens hem de mantenir a l’interior, costi el que costi, per evitar una infecció, s’ha d’equilibrar amb la necessitat urgent d’exposar el nostre cos a un mínim diari de 15 o 30 minuts de sol, cosa que assegura que el nostre cos sintetitzi vitamina D. Això és clau per a un sistema immunològic saludable. Així que mantenir la gent a l’interior sense exercici i sense sol compromet el seu sistema immunològic.

Ja fa dies, el mateix cap de medi ambient de l’ONU, Inger Andersen va dir, comentant la pandèmia del coronavirus: “La natura ens està enviant un missatge”.

Fins i tot el New York Times, en un article que duia per títol “Hem fet l’epidèmia del coronavirus” es podia llegir: “Tallem els arbres, matem els animals o els engabiem i els enviem als mercats. Desorganitzem els ecosistemes i sacsegem els virus alliberats dels seus hostes naturals. Quan això passa, els virus necessiten un amfitrió nou. I sovint hi som nosaltres.”

El que si que és cert és que la dèria del consum sense fi, fomentada per l’industrialisme extractivista-productivista, té conseqüències greus sobre els sistemes naturals, com ara pèrdua d’hàbitats (tala de boscos, extracció de matèries minerals i fòssils) i pèrdua de biodiversitat i de diversitat cultural, caça indiscriminada d’espècies (moltes protegides), transformació d’hàbitats naturals en monoconreus o pastures industrials, ocupació de tota mena d’espais naturals, per ser habitats pels humans, etc.

Cada vegada som més les persones que ens preocupem per les conseqüències d’això que la ideologia dominant ha batejat com a “progrés”, i que és motiu d’adoració per tota mena de “progressistes”. Aquest mal anomenat “progrés” va des de la destrucció de sistemes naturals arreu del món fins a la seva manipulació industrialista per greixar una societat d’usar i llençar i d’objectes pensats per durar poc temps. I tot plegat basat en l’addicció a l’extracció i la crema de materials fòssils per disposar d’energia que, a més a més, es fa servir malbaratant-la a cabassos.

Si a tot això hi afegim, la desorbitada mobilitat que ha generat la industria del turisme i la globalització de la producció, generant transports de tota mena de mercaderies i persones d’una part a l’altra del món, tenim el pastís perfecte per a la generació i transmissió de pandèmies arreu, pastís que s’afegeix a la ja molt preocupant crisi climàtica que tenim a sobre i que encara no és pas motiu de preocupació, com ho hauria de ser, a despit que molts països hagin declarat un estat d’emergència climàtica (entre ells Catalunya). Però no sembla pas que s’actuï com s’hauria d’actuar.

Per fer front a les crisis del nostre temps (siguin de salut pública, siguin de salut ecològica) hem de canviar la nostra manera de viure i de treballar. Hem de fer un nou aprenentatge de viure respectant el límits biofísics i ecològics que el nostre planeta té. I reconèixer que estem vivint per sobre de la capacitat biològica del planeta.

Un dels casos més alliçonadors és el que hi ha entorn de l’energia: com ens n’aprovisionem, com l’obtenim, com la fem servir, com la malbaratem, etc. La manera com la societat industrialista s’ha fet addicta a una forma concreta de disposar d’energia (cremant materials fòssils i fissionant-ne de nuclears) ens ha portat la crisi climàtica que comencem a notar, tot i que fa molts anys que se’ns en va advertint.

Va ser una dona, Eunice Newton Foote, una científica i promotora dels drets de la dona de Seneca Falls, Nova York, que en una sèrie d’experiments realitzats el 1856, es va convertir en la primera persona que va descobrir que alterant la proporció de diòxid de carboni (llavors anomenat gas àcid carbònic) a l’atmosfera canviaria la seva temperatura. El 23 d’agost de 1856, se li va impedir presentar les seves troballes a la reunió de l’American Association for the Advancement of Science celebrada a Albany, Nova York. En canvi, va ser el professor Joseph Henry de l’Smithsonian qui va tenir l’honor de presentar-la, anunciant que la ciència no era “de cap país ni de cap sexe. L’esfera de la dona abraça no només allò bell i útil, sinó allò veritable”.

A Foote no només no se li va permetre llegir el seu paper innovador, sinó que es va obviar la seva publicació als Proceedings annuals de l’Associació. Finalment la seva contribució es va publicar íntegrament a The American Journal of Science and Arts (setembre de 1856), però tot i així va passar sense pena ni glòria.

Però quines coses podem aprendre de la pandèmia que ens puguin servir per fer front a la crisi climàtica? Crec que hi ha tres ensenyaments que hauríem de retenir: és molt millor actuar preventivament que no pas de forma reactiva, és necessària la implicació de les persones i és millor descentralitzar que no pas centralitzar.

I amb l’energia, actuar preventivament vol dir deixar, ja ara, de cremar materials fòssils i transformar el sistema energètic per basar-lo en les energies que ens envolten (la que ens envia el Sol, la gravitacional i la que prové del subsòl). Avui dia disposem de tecnologies per fer-ho, i fer-ho de forma distribuïda. Per això cal la implicació de les persones i les comunitats, per fer néixer la DEMOCRÀCIA energÈTICA que és aquell sistema d’energia que: dona poder a les persones i a les comunitats, que disposen de fonts locals d’energia renovable perquè treguin profit de la seva captació, transformació i ús.

 

Pep Puig i Boix
Dr. Enginyer industrial
Alternativa Verda

Back To Top