30. L’escenari obert per la covid-19: la Unió Europea
Serà la Unió Europea finalment una oportunitat per al projecte català? Hi ha prou indicis que la resposta a la pandèmia de la covid-19 i la crítica d’Angela Merkel als estats-nació estan modificant sensiblement l’escenari.
Tot i ser l’euro un dels principals èxits de la Unió Europea (UE), la crisi iniciada el 2008 va posar de manifest les febleses de la moneda per culpa d’una arquitectura financera i fiscal incompleta i deficient. També va evidenciar reticències cada cop més fortes de molts estats a cedir més sobirania a la UE i avançar en la seva integració, és a dir, avançar en la seva articulació federal.
Aquesta incapacitat d’avançar en els àmbits fiscal i polític ha portat la UE a la paràlisi dels darrers anys. Cap d’aquests problemes no s’ha resolt encara i, en canvi, s’han fet més evidents les profundes discrepàncies entre els estats “del nord” i els “del sud”; també les grans diferències en la cultura política i de gestió econòmica d’uns i altres. La UE sembla estar en un punt crític de la seva curta història i la nova crisi econòmica que vivim, a conseqüència de l’emergència sanitària, ho ha fet ben palès: o avança en la seva articulació federal o es pot acabar desfent.
La iniciativa franco-alemanya anunciada el 18 de maig (500.000 MEUR per impulsar un nou model econòmic europeu) i la posterior assumpció de la proposta per part de la Comissió Europea (afegint-hi 250.000 MEUR més en forma de crèdits), indiquen que ara, a diferència del 2008, hi ha voluntat d’actuar i de fer-ho ben aviat. És a dir, la UE ha decidit avançar.
Durant la crisi del 2008 la resposta va ser rescatar els països que van fer fallida, amb dures condicions d’austeritat econòmica i de molt males maneres com en el cas de Grècia. La resposta que s’està preparant ara i que s’aprovaria a la reunió del Consell d’Europa del 19 de juny, va molt més enllà d’ajudar els països més colpits per la pandèmia, amb crèdits o subvencions puntuals, i té tot l’aspecte de ser, potencialment, un pla per al rellançament econòmic i polític de la Unió Europea.
S’està parlant d’incrementar el pressupost de la UE fins al 2% del PIB, la qual cosa vol dir pràcticament doblar-lo, atorgant una gran capacitat d’intervenció a la Comissió durant els propers set anys (2021-2027). Intervenció orientada, precisament, a reorientar l’economia europea cap a la sostenibilitat (el Green Deal), la transformació digital, l’autosuficiència en els sectors estratègics (per no haver d’anar a comprar les mascaretes i els respiradors a la Xina, per entendre’ns), la recerca i la innovació.
Aquest rellançament econòmic de la UE és, de fet, a caixa o faixa, perquè l’alternativa és la dependència energètica de Rússia, la dependència comercial dels Estats Units i la venda dels principals actius econòmics a la Xina, que ja s’encarregaria de vendre’ns tot el que hem deixat de produir. Simplificant-ho molt, si el pla de crear un nou model econòmic europeu en els propers set anys fracassés, potser ens veuríem abocats a escollir entre ser, en el fons, una colònia nord-americana o xinesa. No gaire engrescador, certament.
Perquè no hem d’oblidar que, mentre la UE estava encallada i entortolligada amb els interessos nacionals dels estats membres, els canvis geopolítics han desplaçat el centre del món cap a l’est, incrementant els pes específic i polític dels països asiàtics, en detriment d’Europa. Això ha fet ressorgir la Xina com la gran potència econòmica i comercial que va ser durant els segles XI a XVIII. Avui, en dura pugna comercial i política amb els Estats Units. I Europa podria ser una bona peça a disputar-se en aquesta lluita.
Però aquest rellançament econòmic de la UE no s’aconseguirà només amb més pressupost. Cal acompanyar-lo de canvis estructurals en matèria fiscal i dotar la Comissió de capacitat fiscal pròpia, i això només es pot fer reduint la sobirania fiscals dels estats membres. I això no és qualsevol cosa! D’altra banda, la gran quantitat de recursos financers que la UE haurà de manllevar dels mercats obligarà a una gestió molt eficient d’aquests recursos per garantir-ne el retorn. Dit d’una altra manera, i en base a la llarga experiència acumulada pels socis europeus, aquests recursos no es poden deixar en mans de l’estat espanyol.
Si la Comissió Europea assumeix una gran part del deute futur, perquè alguns estats del sud estan colgats en el seu propi deute, que ha assolit proporcions astronòmiques i els situa a un pas de la fallida; i si la Comissió Europea té unes línies i uns programes d’inversió clarament definits i no pot, ni vol, utilizar els estats –especialment els grans estats— com a vehicle per dur a terme aquestes inversions, de les quals no vol ni pot perdre el control, aleshores és raonable pensar que la Comissió canalitzarà directament aquestes inversions cap les regions i els sectors que millor els puguin aprofitar per desenvolupar aquest nou model econòmic europeu i en farà, també directament, el control.
Quan Angela Merkel deia, fa pocs dies, que els vells estats-nació no tenen futur, potser estava anunciant aquest pas endavant en sentit federal de la UE —i ho feia en presència de Macron, n’oublier pas!—: els vells estats hi perdran sobirania per dalt (fiscalitat i capacitat de decisió estratègica) i també per baix, ja que les regions i els estats petits poden fer una millor gestió d’aquestes inversions. D’això també se’n diu “una pinça”.
Aquest ambiciós pla de reforma i rellançament econòmic, on s’incrementa el poder dels òrgans “federals” de la Unió, no es pot fer amb els raquítics mecanismes de control democràtic que tenim avui a la Unió Europea i l’escassa veu que té la ciutadania. Les reformes polítiques són imprescindibles per fer viable i creïble aquest nou model, però ara per ara encara no hem sentit cap proposta sobre l’Europa de les nacions, de les ciutats i dels ciutadans.
No es tracta de salvar només l’economia, cal defensar sobretot la democràcia. Davant els models autoritaris que volen globalitzar-se al món, la UE és encara un dels projectes polítics més interessants i un element cabdal per a la defensa dels valors democràtics i republicans. El sistema judicial europeu, per exemple, continua sent garantia d’imparcialitat i unitat de criteri en aquells països que van ser el bressol de la UE i que mantenen el sistema judicial allunyat dels poders executiu i legislatiu. Un fet absolutament transcendental per a la bona salut d’una democràcia i que esdevé especialment important en el cas català i, en general, per a tots els ciutadans que viuen en països que no han tingut mai una veritable separació de poders.
La presidència semestral del Consell d’Europa a càrrec d’Alemanya (juliol 2020) pot servir per accelerar el pla de rellançament i avançar en l’articulació federal d’Europa. Seran canvis molt importants per a la UE, que haurà de superar tota mena d’obstacles i entrebancs, interns i externs. En aquest context, Catalunya ha de tornar a explicar a la Comissió i al Consell que nosaltres apostem per aquesta Europa federal i democràtica, on volem tenir el nostre propi lloc i que tenim la capacitat de ser un soci actiu en la seva construcció.
Ara, més que abans, Catalunya pot tenir la seva gran oportunitat.
Ricard Domingo