Barcelona, subordinada o capital?
Els anys setanta es va fer popular entre els nuclis polititzats de Barcelona un llibret que portava per títol Barcelona, on vas? Era una crítica prou assenyada al porciolisme; una crítica, per tant, a la manera d’entendre la ciutat que l’alcalde Porcioles i diversos nuclis socials van desplegar durant més de dues dècades cap als anys seixanta i setanta; consistia a treure el màxim rendiment per part de determinades elits privades amb l’especulació del sol i l’agregació d’habitatge —àtics i sobreàtics— en les finques urbanes, oblidant absolutament tota mena de serveis públics i abandonant a la seva sort la qualitat de l’espai públic.
Tot i coincidir amb la diagnosi que el llibre feia dels problemes d’aquell moment, sempre vaig pensar que el títol no era afortunat. Preguntar a la ciutat on anava com si ella pogués fixar-se un rumb de forma espontània em semblava una bestiesa conceptual. Em semblava que la pregunta correcta era una altra: Barcelona, on et porten? La ciutat, les ciutats van allà on se les porta, no allà on elles volen. I en les actuals circumstàncies més que mai.
A les grans capitals d’estat normalment les condueix el poder estatal. És el cas de Madrid, París, Londres o Berlín. Són les polítiques estatals les que determinen l’evolució i els camins de la ciutat. Solen fer-ho a través de la centralització del poder, l’extracció de rendes perifèriques, el desplegament de grans infraestructures, i el disseny d’una funció estratègica nacional, perquè al capdavall, hi ha una simbiosi, o confusió, entre l’estat i la seva capital. En el cas de Madrid és ben clara l’opció estatal per fer de la ciutat el gran centre de poder d’una espanyolitat dissenyada per donar profit, rendes i beneficis essencialment a aquells que viuen en la gran capital, imatge, símbol i seu de l’estat.
En el cas de Barcelona no hi ha un estat que li faci aquest paper a favor seu. Més aviat al contrari: Barcelona viu en un estat que essencialment busca extreure’n rendes en benefici de la capital “de veritat”. No vol invertir-hi gaire, només prou com per no perdre allò que la capital catalana aporta a la comptabilitat nacional espanyola, que és molt, probablement més que cap altra ciutat europea en termes de cost/benefici.
En el cas de Barcelona, doncs, sense un estat al darrere, el paper fonamental el juga la suma de govern local més societat civil. Històricament ha sigut així. Podria haver canviat amb un veritable estat autonòmic descentralitzat i un traspàs just de recursos al govern de la Generalitat, però no ha estat així: i l’estat autonòmic avui és una fal·làcia constitucional d’un estat que ha fet tot el que estava a les seves mans per enfonsar l’autonomia catalana en benefici de l’homogeneïtzació estatal i en favor de capital de l’estat.
En síntesi, Barcelona no té un estat que li faci costat. Com ja ha sigut històricament, la nostra capital depèn de si mateixa, i en principal mesura de l’habilitat del seu propi govern per dur-la en bona direcció. L’experiència històrica demostra que Barcelona només funciona quan el seu govern és valent i practica determinades regles del joc, elementals però fonamentals.
La primera regla és la cooperació amb la societat civil. Barcelona no avança quan el seu govern dona l’esquena a la societat civil de la ciutat. La societat civil és la gent. Són les persones i les entitats que amb el seu talent i esforç impulsen cada dia la vida de la ciutat. Sense confiança i pacte amb la societat civil, Barcelona no serà més pròspera, ni més justa, ni més benestant, ni més democràtica; al contrari serà menys de tot, com està passant ara. L’actual govern de Barcelona porta cinc anys negant la principal palanca de progrés que Barcelona ha tingut sempre en els àmbits de l’economia, la cultura i els serveis socials: la seva societat civil.
La segona regla és tenir un “projecte”, és a dir, saber on es vol “portar la ciutat”. L’alcaldessa Colau porta cinc anys llargs dirigint-la, i a hores d’ara encara hem de descobrir quin bé li ha fet i li fa.
Avui l’excusa serà el coronavirus, però abans del virus també era impossible saber quin era el seu projecte, més enllà d’enganxar-se al banal tòpic de la co-capitalitat espanyola (tan antic i tronat com la Monarquia al Servicio de la España de todos los españoles). Sabem que li agraden els carrils bici, certament necessaris, i que la flipa l’urbanisme tàctic, però no sabem quina és la política social, econòmica i cultural que tornarà a posar Barcelona al capdavant de les ciutats avançades del món.
Sembla mentida com les esquerres antigues del país la justifiquen i repeteixen tòpics sense cap vergonya, i sense voler aprendre res de la història ja viscuda. Així, doncs, avui per avui, i després de cinc anys, el projecte Colau-Comú-PSC per Barcelona segueix sent desconegut, però en canvi la ciutat continua empantanegada en una amalgama de decisions parcials, sovint oportunistes, convingudes entre els socis de govern per evitar fer-se mal, però que no poden evitar treure’s els colors: succeeix en l’àmbit del turisme, de la dinamització empresarial i comercial, en el cas de la Nissan, la mobilitat, l’urbanisme tàctic, l’Hermitage o el tramvia… Ens trobem davant d’un govern de Barcelona sense projecte de ciutat i de ciutadania, amb dos infraprogrames parcials, precaris i antics, que només tenen en comú la seva inadequació al moment actual de la ciutat i del país. la poca ambició d’un Pacte per Barcelona postcovid19 sense calendari ni inversió n’és l’expressió més eloqüent.
La tercera regla del joc és governar des de la modèstia. En un món complicat com el que vivim la política ha de ser modesta, i cada matí els polítics hem de sortir de casa curats de qualsevol forma de supèrbia. Cal pensar que no ho sabem tot, que no tenim fórmules màgiques, que cal aprendre a col·laborar amb tothom, especialment amb la societat civil i l’oposició, i que sabrem tirar la ciutat endavant només amb raonament, diàleg i pacte. Malauradament l’alcaldessa viu en el seu món, tancada a la seva torre ideològica. Molta supèrbia, cap modèstia. Molt de populisme, molt d’activisme, moltes rodes de premsa, i zero reflexió i autocrítica. Tot ho fa bé, els seus de Madrid també ho fan tot bé; evidentment no fa mai cap rendiment de comptes i els errors són sempre dels altres. En el cas de la covid el seu nivell de cinisme polític ha arribat a nivells extrems.
Bé, podríem anar seguint. Barcelona patirà si qui la governa no sap on la porta. I ara qui la governa no sap on va. Molts ens demanem si és per incompetència, per inexperiència, o perquè l’agenda pròpia pesa més que l’agenda de ciutat. Ara per ara sembla que el seu guió per a la ciutat és mantenir-se a la cadira. De moment aquella activista que gaudia rebentant actes disfressada està malbaratant la seva oportunitat. Malauradament no sap on porta la ciutat i la ciutat se’n ressent, i molt.
Dubto molt que ella i els seus rectifiquin: són aquell tipus d’esquerra antiga que creu tenir una determinada superioritat moral sobre la resta. Només tenim un antídot davant de tot plegat: construir un resposta progressista de veritat, confiar en la societat civil, donar forma a un bon projecte de ciutat que arribi a tothom, i posar-la al capdavant —com a veritable capital— del projecte de República que aquest país necessita per allunyar-se de l’abisme.
Ferran Mascarell, regidor de Barcelona
(Fotografia de Cèlia Atset per al diari Ara.)